Inspiració

Des del seient en moviment veig un estol d'ocells que vola vora el cablejat. És horabaixa i penso que la vida tendeix a allunyar-se del nihilisme i de la inconsciència. Qui vulgui pot professar-los, però és una falta de responsabilitat. Aquesta deixadesa col·lectiva té grans prejudicis. Fa temps que els vivim, que ens tractem com a números, que ens rebaixem, que assumim la manca de respecte. Les paraules que ens diem i pensem són tan importants com els actes. Per què hi ha persones que culpen a Déu de no solucionar les coses, quan són elles mateixes que han decidit apagar el seu fanalet i posar-se un preu?

El cel de núvols esquinçats s'obre a noves inspiracions. La tempesta de l’ofuscació no dura per sempre. Si vivim serenament, actuem conseqüentment. Per rebre la bona inspiració, convé treballar en el que la cridi. Per rebre el que ens és propici, ho hem d’invocar. I la parla, els pensaments, els sentiments són formes d’invocació. Són el foc que escalfaran o devoraran les vides que ho acullen. L’immaterial i la física es fonen amb cada projecció, amb cada acte de creació.
La freda carretera em transporta cap al pensament dominant: l’antropocentrisme. Diu que si jo no puc viure a Mart, la vida no hi és possible; que si els animals que em són semblants pateixen, només mostro compassió a aquestes formes de vida. El jo humà és la mesura del món. I diàriament passem de l’antropocentrisme mundial al personal: si li dic què penso, quedaré com una egoista. Per què ens preocupa tant si quedem o no malament, en lloc de preocupar-nos per com se senten els altres quan fem el que fem? Potser ferim i utilitzem els altres mentre ens dediquem a netejar la nostra imatge.
En el caliu de la llar, de la pau i la companyia abraço l’ara d’una paret antiga que somriu amb una esquerda: la riquesa de la senzillesa és desbordant. Per què alguns renuncien a la satisfacció existencial a canvi d’un ideal econòmic que no aconsegueixen? Si venim amb les mans buides, per què volem carregar el que la nostra esquena no pot suportar? Per què no fem el que hem vingut a fer? Amb el cap ple de preguntes, m’ajupo vora el foc amb els molls a la mà i sento com les flames m'aviven la inspiració.

El verí de la indiferència

Què en traurem d’una vida de calades ràpides, d’informació constant i de productes manufacturats per esclaus? La feina automatitzada ens deixa temps per consumir, o consumir-nos en l’avorriment de l’oci modern. Les fàbriques expulsen un dens fum de superioritat: el progrés ens posa a l’avantguarda del món accelerat, però també de la buidor. L’engranatge —ben greixat i precís— ens anima a rodar segons les dinàmiques establertes. Sempre se’n pot sortir, sempre es poden fer les coses d’una altra manera. Però, com diuen arreu, és més còmode no pensar i deixar-se anar. Ens enredem i seguim la roda del calendari, estem permanentment connectats fins que, un bell dia de la nostra maduresa avançada, la parca de l’eutanàsia democratitzada se’ns endurà per no molestar els útils i joves. No es valora la vida humana. L’edatisme és real. La discriminació per discapacitat és real. Amb prou feines hi ha humanitat i, més que mai, es nega l’existència del mal. Tota acció implica un subjecte amb nom i cognoms. Les catàstrofes humanes del segle xxi no provenen necessàriament de líders feixistes, sinó de persones corrents que poden no pertànyer a un partit polític. No cal un punyal, ni una bala ni una bomba: la indiferència és el verí que permet el mal i és l’origen dels genocidis. En la quotidianitat es cou la ideologia de la violència i la indiferència envers la resta del món a través de la propaganda, del discurs de la por i de l’estadística de la propagació dels nous temors mundials. Hi ha un avergonyiment i rebuig general cap als diferents, als febles, als forasters, als intocables, als altres. Les relacions laborals es basen en la competició i el conflicte. Per molt que els polítics aprovin lleis injustes, per què no hi ha entesa i benevolència entre les persones? Als dirigents els convé que els de baix ens barallem entre nosaltres amb el racisme, la violència domèstica i els nacionalismes. Així, ells no perden el poder. Les injustícies es poden aturar a través de lleis i de la consciència de cada individu, però els legisladors no fan la seva feina. Per què tenim legisladors? Per què permetem el menyspreu i la superioritat? Encara hi ha molts humans que no es responsabilitzen del fet de ser éssers humans. Negar la injustícia és silenciar el sofriment existent. El nihilisme de l'últim home desestabilitza la convivència humana. Per què ho permets?

Cuidar ens fa humans

La cura envers els altres ajuda a la societat, als interpel·lats a cuidar, a recuperar l’ètica. Quan cuidem altres persones tenim sentiments d’humilitat, respecte i comprensió per aquells que ens envolten. Perdem l’orgull, ens tornem més humans quan atenem el nafrat, el vell, el moribund, el malalt, el que no es val per si mateix. És com si cuidéssim una versió nostra que està per venir. Però ens dol o fastigueja fer-ho perquè no ens agraden la debilitat o les diferències. Qui té por dels infortunis de la vida és afeblit per l'angoixa i desvalgut davant dels canvis i accidents fisiològics, ja que no ha enfortit l'esperit per deixar enrere la joventut i la salut. Potser cuidar una planta i un animal són passos que ens poden ajudar a reconciliar-nos amb les altres persones, però és cuidant els altres que aprenem el valor de la vida, a deslliurar-nos dels sentiments agres i a ser humans. Si no som responsables, què vol dir ser humans?

Caiguda lliure

Recordo aquells dies en què l'únic important del cos era fer-lo servir. Ens rebolcàvem pel fenc i llençàvem expressions de goig al món perquè no podíem contenir-les als pulmons. A les nits havíem d'arribar exhausts al llit per embalsamar-nos en els llençols dels somnis. Vivíem el moment, bàsicament, amb alguna mirada breu al passat i al futur, però eren fenòmens encara llunyans. A vegades sembla que, de grans, tenim goteres perpètues de l'ahir i del demà, quan abans érem tempesta sense angoixes. Els llamps no ens ferien, sinó que ens il·luminaven el rostre. Enyoro perdre'm en la dansa de la cortina de la terrassa i imaginar que em trobo a proa d'un horitzó que no m'atemoreix perquè només el puc viure segons el meu ritme. No busco desentendre'm de les meves responsabilitats, però sento que les fites de la vida adulta em pressionen. Si no, quedo al marge, no soc prou, no compleixo, no assoleixo deixar de ser jo. Estic massa perduda dins meu. Encara salto des de dalt de les bales, mentre fujo d’un enemic imaginari que em toca, però que mai no m'enfonsa la moral. I caic a la catifa d'alfals que amorteix la caiguda. En canvi, l'asfalt dels meus carrers no és agradable de trepitjar i fa ferum de pipí de gos.
He estudiat per complir un propòsit, però ha quedat condicionat a les necessitats del mercat. No he escollit bé, diuen. I les necessitats humanes? Donar-se temps per seguir una passió és una mala inversió, diuen. És a dir, no viure és l'únic que aprova la majoria, no? I llavors es tracta de treballar en una fàbrica o en un súper o en un banc per acabar la jornada mamant algun recipient de vidre que conté alcohol. Per aguantar. I considerar que la vida va bé en funció dels números del compte corrent. Sobretot, fer callar la intuïció. I demà un bon cotxe, una parella, fer fills —no cal dedicar-s’hi, ja creixen sols; jo bé vaig entomar hòsties i encara aguanto—, fer butxaca, votar el cridaner de torn, anar a sopar perquè hem de sortir, anar al futbol o on sigui perquè no cal estar tranquil o fer activitats creatives. I anar al bar perquè, sincerament, a casa sento un tros de la meva ànima que no para de xisclar. Marxar de vacances per tenir tema de conversa a la feina. I qui dia passa, any empeny! No cal pensar tant, ja hi ha tots els guions escrits. Només en mirar el calendari sé què haig de fer avui: Nadal, un dia internacional, aparentar tolerància o ser romàntic. També està escrit que, al llit de mort, haig de sentir penediment per no haver estat jo. Ha!
De moment, vull indagar, en caiguda lliure, fins als límits de la llibertat del meu ésser. Potser aleshores trobo un camí discret que no se’m fa feixuc.